Pàgines

Esperanto? (català)

L’esperanto (pronúncia pronúncia (pàg.)) és una llengua auxiliar planificada creada per l'oftalmòleg polonès Lluís Llàtzer Zamenhof,[n. 1] com a resultat d'una dècada de treball, amb l'esperança que es convertís en llengua auxiliar internacional. Segons les estadístiques, l'esperanto és la llengua planificada més parlada del món avui dia.[3]
El primer llibre on es descrivien les característiques de l'idioma, amb el títol Lingvo Internacia, va ser publicat per Zamenhof el 1887, amb el pseudònim de Doktoro Esperanto. Aquesta última paraula es va convertir aviat en el nom de l'idioma.
En l'actualitat es calcula que hi ha entre 100 000 i 2 000 000 de parlants d'esperanto en tot el món,1 dels quals entre 1000 i 2000 serien parlants natius d'aquesta llengua, que haurien après en l'entorn familiar. Aquestes xifres es basen en un estudi realitzat pel professor Sidney S. Culbert, de la Universitat de Washington (Seattle), un conegut esperantista. El gran marge es deu sobretot a les diferents maneres de valorar el coneixement d'una llengua apresa, normalment, com a segon idioma.
La gramàtica de l'esperanto es basa en setze regles fonamentals sense excepcions. Per l'estructura és una llengua aglutinant que procedeix per encadenament d'elements de base invariables. El vocabulari està extret de molts idiomes i adaptat a les normes de la llengua. La major part procedeix del llatí, directament o per mitjà de les llengües romàniques (sobretot del francès, l'italià i el castellà), i d'una manera menys freqüent de llengües germàniques (alemany i anglès), eslaves (rus i polonès), del grec i en alguns casos de l'hebreu.