21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna

El Dia internacional de la llengua materna fou proclamat per la Conferència general de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el novembre de 1999. L’origen de la iniciativa sorgeix del poble de l’actual Bangla Desh, que el 21 de febrer 1952 va veure morir a mans de la policia pakistanesa uns joves que es manifestaven pacíficament pel drets lingüístics de la nació bengalí[1]. En aquell moment, Bangla Desh formava part d’un dels estats —el Pakistan— creat a partir de les restes de l’imperi britànic a l’Índia i on convivien dues comunitats lingüístiques, la urdú (al Pakistan Occidental) i la bengalí (al Pakistan Oriental). Des del naixement del Pakistan, els dirigents del país —predominantment originaris del Pakistan Occidental, l’actual Pakistan— planificaren «colonitzar» el poble del Pakistan Oriental culturalment i política. El règim despòtic, des del Pakistan urdú, es negava a reconèixer el bengalí com a llengua oficial i pretenia imposar l’urdú als 70 milions de parlants de bengalí de l’actual Bangla Desh. La consigna era «L’urdú i només l’urdú, serà la llengua d’estat del Pakistan»[2]. Això va fer néixer el moviment per la llengua bengalí que, arran dels incidents d’aquell 21 de febrer, va cristaŀlitzar una de les poques revolucions al món —si no l’única— l’únic propòsit de la qual fou preservar el dret a parlar una llengua. Així doncs, tot i dir-se “de la llengua materna”, es tracta d’un dia per la defensa dels drets lingüístics dels pobles —de tots els pobles— a parlar i preservar la seva llengua, independentment del nombre de parlants. I això implica una lluita contra qualsevol mena d’imperialisme lingüístic, proper o llunyà, perquè la pèrdua de llengües no només afecta psicològicament els parlants individuals: és una degradació de la civilització i la cultura humanes. És un dany coŀlectiu davant el qual no podem restar impassibles. Més info a: Esperanto.cat